dimecres, 21 de desembre del 2016

Nadal 2016


Ho sap tothom, i és profecia


--> Ho sap tothom, i és profecia
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata,
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol.
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverder
Porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
                         
J. V. Foix, El Port de la Selva, Nadal de 1953



BON NADAL 2016

Plaça Sant Jaume - Barcelona


***

dilluns, 21 de novembre del 2016

Concert de Santa Cecília a Gironella



A Gironella
una vila tan bella,
n'hi ha una donzella
que a mi em fa penar.
Si els seus ho volen,
se n'aconsolen,
desitjaria
poguer-m'hi casar.







Jo en vaig i en vinc
de la vora, vora de l'aigua;
jo en vaig i en vinc
de la vora, vora del riu.
Ara i com sempre,
Rosa, Roseta,
ara i com sempre
l'amor manteniu.













Quatre vegades
la n'he demanada,
quatre vegades
que m'han dit que no.
Quatre vegades,
quatre carbasses;
Déu en conservi
la bona llavor.









Coral Espígol








Quan ja en passava pels plans de Corbera
em giro "enradera"
i em poso a plorar.
Ai! adéu vila
de Gironella
tu n'ets la causa
si me'n "tinc d'anar."



Jo en vaig i en vinc
de la vora, vora de l'aigua;
jo en vaig i en vinc
de la vora, vora del riu.
Ara i com sempre,
Rosa, Roseta,
ara i com sempre
l'amor manteniu.



***

dissabte, 5 de novembre del 2016

Tardor a l'Aude





PARPELLA D'OR DEL VESPRE
Parpella d'or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.
Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món s'ordena
entre el repòs i el moviment,
ritme suspès que l'aire mena.
Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-re
d'ésser el present absència pura.

JOSEP-SEBASTIÀ PONS (1886-1962)







***

diumenge, 25 de setembre del 2016

L'Horta Florida

Jardins de les Termes Montbrió, lligats al popular poema 
"La vaca cega" de Joan Maragall (1860-1911)

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.






















***

dilluns, 22 d’agost del 2016

Bal de Chistau - Sobrarbe








***


dilluns, 27 de juny del 2016

Resultats 26J

L'Inspiration

(què hem de fer?)


Françoise Collandre

***

dilluns, 6 de juny del 2016

JUNY


Sisè mes de l’any segons el còmput gregorià i el quart del primitiu calendari romà.
Té trenta dies. Possiblement es relaciona, etimològicament, amb Juno, la deessa muller de Júpiter. En aquest mes té lloc el començament del solstici d’estiu, amb les festivitats, celebrades des de temps molt antic, que l’acompanyaven i que als Països Catalans s’han traduït en les fogueres de la vigilia de Sant Joan. 

Enciclopèdia catalana













"I aleshores els joncs verds -oh quin verd tan brillant!
Els joncs que xiuxiuaven, cruixien, tremien...
I els espiadimonis -cap enjoiada reina
Tan rica -lliscaven amb les èlitres flotant
I aletajaven sobre les flors -éssers aeris,
amb arquets de Sant Martí, espurnejant a les ales"
Jean Ingelow


***

diumenge, 1 de maig del 2016

Parc Cervantes 2016


Commemorant els 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes


Entrada a Barcelona de don Quijote.

Fragment del Capitol LXI on fa esment del bandoler Perot Rocaguinarda com a Roque Guinart:

En fin, por caminos desusados, por atajos i sendas encubiertas, partieron Roque, don Quijote y Sancho con otros seis escuderos a Barcelona. Llegaron a su playa la víspera de San Juan en la noche y abrazando Roque a Don Quijote y a Sancho, a quien dió los diez escudos prometidos, que hasta entonces no se los había dado, los dejó, con mil ofrecimientos que de la una a la otra parte se hicieron.

Volvióse Roque: quedóse don Quijote esperando el dia, así, a caballo, como estaba y no tardó mucho cuando comenzó a descubrirse por los balcones del Oriente la faz de la blanca aurora, alegrando las hierbas y las flores, en lugar de alegrar el oído; aunque el mesmo instante alegraron también el oído, el son de muchas chirimias y atabales, ruido de cascabeles, "trapa, trapa, aparta, aparta" de corredores, que al parecer, de la ciudad salían. Dió lugar la aurora al sol, que, un rostro, mayor que el de una rodela, por el mas bajo horizonte poco a poco se iba levantando.
....../














***

dijous, 21 d’abril del 2016

Primavera 2016

RAMS
M’agraden els rams de flors barrejades
on no predominen classe ni color,
perquè sempre hi trobo, gairebé amagades,
branques o floretes sense cap olor.
Senzilles, discretes, no són vanitoses;
sense elles no fóra el ram tan polit;
omplen les mancances, completen les formes,
sostenen les tiges que s’han afeblit;
fan reposar els ulls de magnificències
com les de l’orquídia, la rosa, el clavell…,
són com el socors de la terra mare
que sosté la vida al mateix nivell.
Branques o floretes d’un matoll o d’arbre
fan com si no hi fossin, però sort que hi són,
ben fermes i útils, per donar equilibri
a les riques toies que són com un món.

                                           Joana Raspall












***

dissabte, 2 d’abril del 2016

Esperant la primavera


Tant lluny de mi

Tan lluny de mi, tant lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.

L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.

Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.

Josep-Sebastià Pons
(Illa,Rosselló 1886-1962)





































***