diumenge, 20 de juliol del 2014

Nafarroa

Balada de mi condición
Yo soy el triste fugitivo
que vive en soledad, en esta cima
arriscada del monte, desde donde
miro el valle del Arga y tomo nota
de la sucia postura de las gentes
que a mí me condenaron por el hecho
de no seguir sus normas ni plegarme
a las torpes costumbres de su jaula
donde pasan la vida, desnortados,
en la oscura tristeza de sus rejas.
Yo soy el loco de Pamplona.
Y desde mi atalaya los observo:
jadeantes de prisa y de fastidio;
riéndose con risas mojigatas,
doblándose en serviles reverencias
y melifluas palabras carcomidas,
como trampas paradas al acecho
de cualquier distinción o cualquier logro,
denunciándose agravios y sandeces,
pensando siempre en dar a su estatura
una pizca de más y al lustre de su nombre,

astutos, reservados, comedidos,
dóciles al placer y al llanto fácil...

Yo soy el loco de Pamplona.
Me echaron de sus calles porque andaba
A contrapelo de sus convenciones.
Y qué le voy a hacer, si a mí me gusta
rondar y andar y ver la amanecida,
oír las campanas de la torre
con los vencejos revolando en torno,
me encanta hablar de tú a las azaleas,
andar en barca y ver caer la lluvia,
tocar el SI MAYOR con mi guitarra,
creer a pies juntillas que el sol es mi pariente

más cercano y enviar saludos
a las grullas que cruzan tan chillonas, 
jugar a la ruleta de los vientos
apostando el mañana en cada caso,
columpiarme en las ramas del cerezo,
comerme algún membrillo al sol de octubre
y oler la flor del cardo a cualquier hora.
Creo habéroslo dicho ya bien claro:
Soy, para los efectos, un proscrito.
Jesús Gorriz Lerga, poeta navarro (nacido en Pamplona 1932)
Extraído de Arbeloa, Victor Manuel: Poetas navarros del siglo XX, Pamplona, 
Fundación Diario de Navarra, 2002.



***

dijous, 3 de juliol del 2014

Centenari Joan Vinyoli

Avui fa cent anys del naixement del poeta Joan Vinyoli i recordant els seus poemes, faig esment a un paragràf d'una nota preliminar, que en ocasió de la publicació del seu llibre "Realitats" l'any 1962, diu:

M'agrada d'imaginar aquests poemes una mica a la vora de certes pintures de Van Gogh, on el moviment arrabalat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l'artista, tot i no perdre mai la referència a la realitat.
J.V.

EL CERCADOR

He caminat les terres grogues
del cercador, fins a trobar l'aurífer
corrent quiet on guspireja el cant
de la llum viva.
              Quan flueix el vespre,
sé retenir gleves de roja
veu avial mesclades amb les tristes aigues brogents,
                       que no vago mai
d'un lloc a l'altre ni sé res, llevat
de garbellar l'arena a la ribera
del temps on es contempla.
                                    Mal que sigui
sols un gra d'or el guany del meu dissabte
darrer, clarosament vinclat,
elevaré el meu cantic.





EL LLAURADOR

Vermell i groc son arrencats una nit
per matusseres mans de vent,
tot queda sec i falb,
no em reca gens.
S'arremolina el vent d'aram
als últims camps;
jo sempre estic al mateix lloc
cobert damunt els solcs
de la paraula, llaurant.



L'UDOL VERMELL

L'udol vermell travessa la forest,
despulla branques, espesseix als sots
la penetrant olor de fullaraca humida.
Tot es mor sostenint
entre dits blaus una flor roja.
Qui gosa encara dir: sóc?

Ombres corbades, amb fatiga
de llunys, instal·len bambolines
de boira al riu, remen arbúcia
planyent, al bosc. Pregunto si per cercles
de foc o salamandra... Guspiregen
molsa i paraules en l'arbrat.

Parlem baixet, que passa
l'humit pels vidres amb la fosca.
Es hora ja, s'atansa arbós i dur,
cobert de vent i em llança fora murs
el guarda de la finca.


***