Maig 2013 -Setmana de la poesia

Recordant a Miquel Martí i Pol

Ah!, com hauria estat bell d'haver crescut

sense aquest pes enorme a les espatlles,

sense aquesta gran nosa dins la boca, en una casa blanca, vora mar,

amb les finestres sempre obertes.

Com hauria estat bell d'haver pogut

eixarcolar la terra, escriure versos,

conèixer gent, enamorar les noies,

amb els muscles lleugers

i les dents esmolades.

Ara no trobaríem

indecent o covard seure pels marges

a esperar la florida de les roses,

ni tindríem els ulls tant enrogits,

ni els llavis secs, ni aquesta veu tant ronca.

Ara no ens creixerien líquens al moll dels ossos,

si haguéssim pogut riure sense aquesta 

gran nosa dins la boca,

sense aquest pes enorme a les espatlles.

Amb vidres a la sang - 1977

***

Costa Blanca

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó, 
el vent que fa, i segueixen per un 
antic costum els camins de la mar. 
Així vaig jo, com perdut dins les hores, 
com navegant que busca far enlloc 
que el pot guiar; però la meua nau 
sent els embats dels vents contradictoris, 
i un cansament de fusta l'escomet.

Enyore un temps que no és vingut encara 
com un passat d'accelerada lluita, 
de combatius balcons i d'estendards, 
irat de punys, pacífic de corbelles, 
nou de cançons, parelles satisfetes, 
el menjador obert de bat a bat 
i el sol entrant fins al darrer racó.


Com un sac ple de pedres i de pluja 
camine, vaig i vinc, i mai no torne: 
em perd enlloc i després no m'hi trobe 
per la ciutat que no conec, funesta. 

Com un sac ple de pedres i de pluja, 

d'interrogants que ningú no em contesta, 

vaig pels carrers, vaig trucant a les portes, 

que se'm desfan, corcades, a les mans, 

i veig buidor i veig sols estupor.

Com un sac ple de pedres i de pluja 
em busque en va, per mi mateix pregunte, 
la casa on visc, i ningú no em contesta 
sinó jo sol, que erre en la resposta. 
Com un sac ple de pedres i de pluja. 






   Valencià de catalana arrel,
de permanent convicció central, 
em sé i em dic i em declare fidel
per sempre més al més íntim principi. 



 

 Fragments- Quaderns de la derrota 

Vicent Andrés Estellés

 ***

Terra de Castells de Frontera

SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS,...
 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;

 

Castell de Boixadors

lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:

torre del Castell de Boixadors

llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos 
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.

Església del Castell

E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.

Fals

De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.

Torres de Fals

Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

Ausiàs March (1400-1459)

 

 ***

Primavera al Putxet

[Sempre és bonic, però llis com una postal: presenta sempre a la vista, indolentment, uns colors cansats, una bellesa dorment, mandrosa, que es deixa acariciar per totes les mirades: una bellesa gairebé oriental en la seva immutable i sumptuosa disposició].

[Però de vegades, molt rarament, aquesta bellesa es fa viva, fulgurant, avança, per dir-ho així, cap a nosaltres, ornada de colors vius que espurneigen fanàticament, llançant-nos victoriosa al damunt la seva policromia floral, i tota ella s'encén, crema de sensualitat].

[I un dia aixi, embriagador, havia esclatat després del caos tempestuós de la nit anterior; al carrer lluïa un blanc immaculat rentat per la pluja, el cel era blau turquesa, pertot destacaven els arbustos, com torxes de diferents colors, entre el verd humit i fresc].

[Semblava que les muntanyes se'ns haguéssin apropat en l'aire assolellat i diàfan, com si s'agrupessin curioses entorn de la petita població, polida i resplandent; la mirada podia veure, exterioritzat tot allò que la naturalesa té de provocatiu i estimulant i aquella manera com ens atreu inconscientment].

 

[el paisatge es despertava màgicament després de la pluja del dia abans]

Stefan Zweig. 

Fragments: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona

***

Divendres Sant

CANT DE MARÇ

O cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu esser viu.

Jo cantaré com lluen les bardisses,

con neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner (1884-1970)

***

Palmes i primavera poètica

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.  
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

M.Mercè Marçal 

El bon temps

Festival avui al cel,

el sol llueix, és el rei;

l'aroma, de tarongina,

inunda lleu l'ambient

i serenament m'anuncia

que ha arribat el bon temps.

Isabel Barriel

***

BAEZA, recordant a Machado

Pati Universitat de Baeza. Machado va impartir-hi classes durant set anys

Elegia de un madrigal

 

Recuerdo que una tarde de soledad y hastío,
¡oh tarde como tantas!, el alma mía era,
bajo el azul monótono, un ancho y terso río
que ni tenía un pobre juncal en su ribera.
¡Oh mundo sin encanto, sentimental inopia
que borra el misterioso azogue del cristal!
¡Oh el alma sin amores que el Universo copia
con un irremediable bostezo universal!

Sierra de Cazorla

Quiso el poeta recordar a solas,
las ondas bien amadas, la luz de los cabellos
que él llamaba en sus rimas rubias olas.
Leyó... La letra mata: no se acordaba de ellos...
Y un día ?como tantos?, al aspirar un día
aromas de una rosa que en el rosal se abría,
brotó como una llama la luz de los cabellos
que él en sus madrigales llamaba rubias olas,
brotó, porque un aroma igual tuvieron ellos...
Y se alejó en silencio para llorar a solas.

Antonio Machado

Baeza. Façana de la Universitat

Baeza. Interior de la Universitat

Baeza. Ciutat Renaixentista

Baeza. Patrimoni de la Humanitat

Baeza. Bayyasa (en àrab). Ajuntament

***