dimarts, 16 setembre de 2014

GALICIA 2014

NEGRA SOMBRA


Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras


Rosalia de Castro (Santiago de Compostela 1837 - Padrón 1885)


Este poema, "Negra Sombra" , converteuse nunha das máis emblemáticas cancións da música galega, porque o músico , Xoán Montés Capón (Lugo 1840-1899) uniu estas letras cun alalá recollido na Cruz do Incio. Foi presentado por primeira vez no Gran Teatro da Habana no ano 1892.
Considérase un dos cantos máis fermosos e elementais de Galicia, e as súas letras fúndense co trazo melódico de modo que xa non se conciben separadamente.

Traducció al castellà


Cuando pienso que te fuiste,
negra sombra que me asombras,
a los pies de mis cabezales,
tornas haciéndome mofa.

Cuando imagino que te has ido,
en el mismo sol te me muestras,
y eres la estrella que brilla,
y eres el viento que zumba.

Si cantan, eres tú que cantas,
si lloran, eres tú que lloras,
y eres el murmullo del río
y eres la noche y eres la aurora.

En todo estás y tú eres todo,
para mí y en mi misma moras,
ni me abandonarás nunca,
sombra que siempre me asombras.


Poema cantat per la M. del Mar Bonet en català (aquí)






***

dijous, 14 agost de 2014

Agost a Montserrat

EL RAMAT DE PEDRA

Sóc el pastor sempre despert: vigilo
de nit i de dia el meu arment de roques
que pastura fa segles, no movent-se
d'aquests verals on jo miro, callant,
la llisa mar al fons, que reverbera.
Se'ns ha adormit el temps: no passa
gent per aquí. De dia el sol
fa crepitar les pinyes. Sento flaire
d'agost, el cruixit d'una branca.
Cap gos d'atura no glapeix.
De  mica en  mica em vaig tornant de pedra
també. Miro de nit el firmament.
Ben abrigat sota una alzina,
no trigaré gens a dormir.

Joan Vinyoli














***

diumenge, 20 juliol de 2014

Nafarroa

Balada de mi condición
Yo soy el triste fugitivo
que vive en soledad, en esta cima
arriscada del monte, desde donde
miro el valle del Arga y tomo nota
de la sucia postura de las gentes
que a mí me condenaron por el hecho
de no seguir sus normas ni plegarme
a las torpes costumbres de su jaula
donde pasan la vida, desnortados,
en la oscura tristeza de sus rejas.
Yo soy el loco de Pamplona.
Y desde mi atalaya los observo:
jadeantes de prisa y de fastidio;
riéndose con risas mojigatas,
doblándose en serviles reverencias
y melifluas palabras carcomidas,
como trampas paradas al acecho
de cualquier distinción o cualquier logro,
denunciándose agravios y sandeces,
pensando siempre en dar a su estatura
una pizca de más y al lustre de su nombre,

astutos, reservados, comedidos,
dóciles al placer y al llanto fácil...

Yo soy el loco de Pamplona.
Me echaron de sus calles porque andaba
A contrapelo de sus convenciones.
Y qué le voy a hacer, si a mí me gusta
rondar y andar y ver la amanecida,
oír las campanas de la torre
con los vencejos revolando en torno,
me encanta hablar de tú a las azaleas,
andar en barca y ver caer la lluvia,
tocar el SI MAYOR con mi guitarra,
creer a pies juntillas que el sol es mi pariente

más cercano y enviar saludos
a las grullas que cruzan tan chillonas, 
jugar a la ruleta de los vientos
apostando el mañana en cada caso,
columpiarme en las ramas del cerezo,
comerme algún membrillo al sol de octubre
y oler la flor del cardo a cualquier hora.
Creo habéroslo dicho ya bien claro:
Soy, para los efectos, un proscrito.
Jesús Gorriz Lerga, poeta navarro (nacido en Pamplona 1932)
Extraído de Arbeloa, Victor Manuel: Poetas navarros del siglo XX, Pamplona, 
Fundación Diario de Navarra, 2002.



***

dijous, 3 juliol de 2014

Centenari Joan Vinyoli

Avui fa cent anys del naixement del poeta Joan Vinyoli i recordant els seus poemes, faig esment a un paragràf d'una nota preliminar, que en ocasió de la publicació del seu llibre "Realitats" l'any 1962, diu:

M'agrada d'imaginar aquests poemes una mica a la vora de certes pintures de Van Gogh, on el moviment arrabalat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l'artista, tot i no perdre mai la referència a la realitat.
J.V.

EL CERCADOR

He caminat les terres grogues
del cercador, fins a trobar l'aurífer
corrent quiet on guspireja el cant
de la llum viva.
              Quan flueix el vespre,
sé retenir gleves de roja
veu avial mesclades amb les tristes aigues brogents,
                       que no vago mai
d'un lloc a l'altre ni sé res, llevat
de garbellar l'arena a la ribera
del temps on es contempla.
                                    Mal que sigui
sols un gra d'or el guany del meu dissabte
darrer, clarosament vinclat,
elevaré el meu cantic.





EL LLAURADOR

Vermell i groc son arrencats una nit
per matusseres mans de vent,
tot queda sec i falb,
no em reca gens.
S'arremolina el vent d'aram
als últims camps;
jo sempre estic al mateix lloc
cobert damunt els solcs
de la paraula, llaurant.



L'UDOL VERMELL

L'udol vermell travessa la forest,
despulla branques, espesseix als sots
la penetrant olor de fullaraca humida.
Tot es mor sostenint
entre dits blaus una flor roja.
Qui gosa encara dir: sóc?

Ombres corbades, amb fatiga
de llunys, instal·len bambolines
de boira al riu, remen arbúcia
planyent, al bosc. Pregunto si per cercles
de foc o salamandra... Guspiregen
molsa i paraules en l'arbrat.

Parlem baixet, que passa
l'humit pels vidres amb la fosca.
Es hora ja, s'atansa arbós i dur,
cobert de vent i em llança fora murs
el guarda de la finca.


***

dimarts, 24 juny de 2014

Origami

Papiroflèxia amb paper de diari

Mecanismes del tedi,
els dits -indiferents
a l'amarga tragèdia,
a la nota fal·laç, a la idea perversa-
distorsionen grafies
i escampen per la taula
barquetes de paper,
més menudes i més,
amb inici o final de qui sap quins missatges...

Cap vent no les empeny
més enllà d'un port sec,
ni s'agiten banderes
per donar benvinguda
a barques que han sorgit
sota el cel enllunat
d'una hora solitària

Joana Raspall  (1995)




A les companyes de la Biblioteca Francesc Boix

***

diumenge, 8 juny de 2014

Edwards Garden

Foto: Marta Esmailji -Toronto

" A la pèrgola enramada,
madur de sol, el lligabosc,
ara al sol veda l'entrada.

Shakespeare. "Molt de soroll"



Foto: Marta Esmailji - Toronto


"L'entela el llampurneig de la rosada,
i en verdes serpentines cau la rosa boscana"

Scott



***


dissabte, 24 maig de 2014

Jornada de reflexió

EL DESTÍ

En il·lusori somnieig d'abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com riu quiet al fons de l'ampla vall
corre en silenci transparent la vida.



Però un dia, de sobte, es fa confusa
l'aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa.
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.

Només qui sap de perdre's en l'incert,
seguint la brusca, perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l'agulló tothora
l'empeny i res del món no l'acontenta.

Joan Vinyoli  (fragments)



***