diumenge, 3 de setembre de 2017

British Columbia (Canadà)
















Millor poema d'Isabella Valancy Crawford
(fragment)

The Canoe

-->
My masters twain made me a bed
Of pine-boughs resinous, and cedar;
Of moss, a soft and gentle breeder
Of dreams of rest; and me they spread
With furry skins, and laughing said,
'Now she shall lay her polish'd sides,
As queens do rest, or dainty brides,
Our slender lady of the tides!'
-->
 
 La Canoa
Els meus amos em van fer un llit 
De branques de pi resinosa i cedre; 
De molsa, un criador suau i suau 
De somnis de descans; i jo em van separar 
Amb pells peludes, i rient, va dir: 
"Ara posarà els seus costats polits, 
A mesura que les reines descansen, 
o núvies delicades,
La nostra esvelta senyora de les marees!


La poesia romàntica, intimista d'Isabella Valancy Crawford (1850-1886),
s'inspirà més generalment en la vida salvatge delpaís, seguint en gran 
part els corrents de l'epoca victoriana anglesa. 
































































dimarts, 2 de maig de 2017

dimarts, 25 d’abril de 2017

Plaer de viure


Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló

***

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017



EN UN JARDÍ

Aparèixer primer de cada cosa:
fontana, banc, celatge, verd ombriu,
primaverals parterres on la rosa
plena es decanta sobre el ras cultiu.
Verd i perfum, anades i vingudes
per lents vials, inaccessible cor
de la florida; en imprevist acord,
vages indrets i llargues avingudes.

No hi ha cap límit; com l'oneig del mar,
el gronxament, la quietud dels arbres
pren lentament cap a la soledat.

El fred esvelt i l'aurora dels marbres
el temps, el llibre, el destí sommiat,
tot s'abandona a l'inefable atzar.

Joan Vinyoli


***

diumenge, 26 de març de 2017

L'Algarve


Horizonte (Mar portugués)

Mar de antes de nosotros, tus temores
coral tenían, playas y arboledas.
Despejadas la noche y la neblina,
pasadas las tormentas y el misterio,
se abría lo Lejano en flor, y el Sur astral
sobre la naves de la iniciación resplandecía.

















Línea severa de lejana costa:
cuando la nao se acerca se yergue la ladera
de árboles donde nada lo Lejano tenía;
más cerca, se abre en sones y colores la tierra
y hay, en el desembarco, aves y flores
donde había, de lejos, sólo una línea abstracta.

















Soñar es ver las formas invisibles
a distancia imprecisa, y, con sensibles
impulsos de esperanza y voluntad
buscar allá en la fría línea del horizonte
árboles, playas, flores, aves, fuentes:
besos que nos debía la Verdad.






















Poema: Fernando Pessoa (1888 - 1935)

(Traducción: Jesús Munárriz)






















***


divendres, 3 de febrer de 2017

Gener al Carmel





Noia plorant al Carmel

A la vora no hi ha mà
que t’alci per l’alegria,
ni cap pit on recolzar
el plany cremant que el corlliga,

només tu, molt lentament,
eixiràs cap a una riba,
on pujaràs a un vaixell
per navegar en mar antiga,

i si naufragues de nou
sola exposaràs la vida
per remuntar un altre cop
en mar blava, fins a Ítaca.

Del bloc Miralls d'Aigua de Carme Cabús



















***





dimecres, 21 de desembre de 2016

Nadal 2016


Ho sap tothom, i és profecia


--> Ho sap tothom, i és profecia
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata,
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol.
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverder
Porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
                         
J. V. Foix, El Port de la Selva, Nadal de 1953



BON NADAL 2016

Plaça Sant Jaume - Barcelona


***