diumenge, 14 d’abril del 2013

Terra de Castells de Frontera


SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS,...
 
Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;
 
Castell de Boixadors
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:

torre del Castell de Boixadors

llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos 
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.



Església del Castell








E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.




Fals
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.

Torres de Fals

Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

Ausiàs March (1400-1459)

 
 ***

diumenge, 7 d’abril del 2013

Primavera al Putxet


[Sempre és bonic, però llis com una postal: presenta sempre a la vista, indolentment, uns colors cansats, una bellesa dorment, mandrosa, que es deixa acariciar per totes les mirades: una bellesa gairebé oriental en la seva immutable i sumptuosa disposició].


[Però de vegades, molt rarament, aquesta bellesa es fa viva, fulgurant, avança, per dir-ho així, cap a nosaltres, ornada de colors vius que espurneigen fanàticament, llançant-nos victoriosa al damunt la seva policromia floral, i tota ella s'encén, crema de sensualitat].


[I un dia aixi, embriagador, havia esclatat després del caos tempestuós de la nit anterior; al carrer lluïa un blanc immaculat rentat per la pluja, el cel era blau turquesa, pertot destacaven els arbustos, com torxes de diferents colors, entre el verd humit i fresc].


[Semblava que les muntanyes se'ns haguéssin apropat en l'aire assolellat i diàfan, com si s'agrupessin curioses entorn de la petita població, polida i resplandent; la mirada podia veure, exterioritzat tot allò que la naturalesa té de provocatiu i estimulant i aquella manera com ens atreu inconscientment].



[el paisatge es despertava màgicament després de la pluja del dia abans]




Stefan Zweig. 
Fragments: Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona

***