dissabte, 8 de març del 2014

Mar d'hivern


El mar brilla davant seu. El sol abraça el vell, atrapat entre dos focs amics. El cos afluixa els nusos de tensió i aplana les arrugues del front. La circulació de la sang li provoca formigueix i pessigolles fins els peus. Les vísceres expremudes pel fred s'han calmat. És un desglaç. Li cauen dues llàgrimes de felicitat. Té el cap aixecat, buscant a cegues la font de calor, com un girasol. Una respiració profunda li aixeca el pit. És una onada que l'engoleix. Els llavis una mica oberts, així la llengua també tasta.

Davant seu, les onades alcen crestes, que són mocadors blancs i saluden les embarcacions. Coloms i gavines juguen a entrar dins el vent. El vent els expulsa amb violència i han de pujar amunt per frenar. Passa volant un globus vermell perdut. Tant de bo pogues fer entrar el febrer dins del seu cau tebi de l'escullera, triar-lo com a casa, i així ja no faria nosa. Tant de bo pogués. Pot.


Un poeta va escriure: "Quina competició, en el caos. És una cosa molt estúpida". De cap manera, La lluita tumultuosa per viure, des de la carrera dels espermtozous fins a la salvació desordenda d'un naufragi, era fugida, fúria, afany, fortuna i molt més, però no era estúpida. A la gàbia de ferro d'aquella nau anglesa, l'havia beneït aquella cosa mal considerada estúpida, la vida en estat pur.

El sol a la cara li fa tenir les parpelles tancades. El mar li omple les orelles. Ha envellit tal com i tant com havia demanat. Li aflora un gràcies al cos, i el pronuncia.


Fragments: Una cosa molt estúpida

Erri De Luca













***

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada