Sóc el pastor sempre despert: vigilo
de nit i de dia el meu arment de roques
que pastura fa segles, no movent-se
d'aquests verals on jo miro, callant,
la llisa mar al fons, que reverbera.
Se'ns ha adormit el temps: no passa
gent per aquí. De dia el sol
fa crepitar les pinyes. Sento flaire
d'agost, el cruixit d'una branca.
Cap gos d'atura no glapeix.
De mica en mica em vaig tornant de pedra
també. Miro de nit el firmament.
Ben abrigat sota una alzina,
no trigaré gens a dormir.
Joan Vinyoli
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada