Avui fa cent anys del naixement del poeta Joan Vinyoli i recordant els seus poemes, faig esment a un paragràf d'una nota preliminar, que en ocasió de la publicació del seu llibre "Realitats" l'any 1962, diu:
M'agrada d'imaginar aquests poemes una mica a la vora de certes pintures de Van Gogh, on el moviment arrabalat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l'artista, tot i no perdre mai la referència a la realitat.
J.V.
EL CERCADOR
He caminat les terres grogues
del cercador, fins a trobar l'aurífer
corrent quiet on guspireja el cant
de la llum viva.
Quan flueix el vespre,
sé retenir gleves de roja
veu avial mesclades amb les tristes aigues brogents,
que no vago mai
d'un lloc a l'altre ni sé res, llevat
de garbellar l'arena a la ribera
del temps on es contempla.
Mal que sigui
sols un gra d'or el guany del meu dissabte
darrer, clarosament vinclat,
elevaré el meu cantic.
EL LLAURADOR
Vermell i groc son arrencats una nit
per matusseres mans de vent,
tot queda sec i falb,
no em reca gens.
S'arremolina el vent d'aram
als últims camps;
jo sempre estic al mateix lloc
cobert damunt els solcs
de la paraula, llaurant.
L'UDOL VERMELL
L'udol vermell travessa la forest,
despulla branques, espesseix als sots
la penetrant olor de fullaraca humida.
Tot es mor sostenint
entre dits blaus una flor roja.
Qui gosa encara dir: sóc?
Ombres corbades, amb fatiga
de llunys, instal·len bambolines
de boira al riu, remen arbúcia
planyent, al bosc. Pregunto si per cercles
de foc o salamandra... Guspiregen
molsa i paraules en l'arbrat.
Parlem baixet, que passa
l'humit pels vidres amb la fosca.
Es hora ja, s'atansa arbós i dur,
cobert de vent i em llança fora murs
el guarda de la finca.
