En il·lusori somnieig d'abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com riu quiet al fons de l'ampla vall
corre en silenci transparent la vida.
Però un dia, de sobte, es fa confusal'aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa.
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.
Només qui sap de perdre's en l'incert,
seguint la brusca, perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l'agulló tothora
l'empeny i res del món no l'acontenta.
Joan Vinyoli (fragments)
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada