Le Périgord médiéval

 

Fermez l'huis

Fermez-lui l'huis au visage,
Mon coeur, à Mélancolie.
Gardez qu'elle n'entre mie
Pour gâter notre ménage.

Comme le chien plein de rage
Chassez-la, je ous en prie.
Fermez-lui l'huis au visage,
Mon coeur, à Mélancolie.

C'est trop plus notre avantage
D'être sans sa compagnie
Car tojours nous tance, et crie,
Et nous porte grand dommage.
Fermez-lui l'huis au vuisage.

Charles d'Orléans (1394-1465)

 

 

 

***

Diada Nacional 2013

 

El Cant del Poble
Gloria catalans cantem
Cantem amb l’ànima
Un crit una sola veu
Visca la pàtria!
La nostra terra
És redimida
El gran moment es arribat;
Fora els ultratges
Lluny la mentida
Ningú ens pendrà
la nostra llibertat
Joia que ha inflamat el cel
Falç i ginesta
Voli sobre el front l’estel
De la senyera !
Tenim les venes
Per estimarla
I en la tempesta del combat
Tenim els braços
Per defensarla
Ningú ens pendrà
La nostra llibertat.

Lletra: Josep Maria de Segarra

Música: Amadeu Vives

 ***

Festa Major de Solivella

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.

Joan Margarit

***

Muntanyes del Valle de Tena

Aragón

(José Antonio Labordeta)

Polvo, niebla, viento y sol
y donde hay agua, una huerta;
al norte, los Pirineos:
esta tierra es Aragón.
Al norte, los Pirineos
al sur, la sierra callada,
pasa el Ebro por el centro
con su soledad a la espalda.
Dicen que hay tierras al este
donde se trabaja y pagan...
Hacia el oeste el Moncayo
como un dios que ya no ampara.
Desde tiempos a esta parte,
vamos camino de nada,
vamos a ver como el Ebro
con su soledad se marcha.
Y con él van en compaña
las gentes de estas vaguadas,
de estos valles, de estas sierras,
de estas huertas arruinadas.
Polvo, niebla, viento y sol
y donde hay agua, una huerta;
al norte, los Pirineos:
esta tierra es Aragón.

Paisatges de Menorca

Albada a Menorca

Bellesa del sol ixent
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,
quan somriu el darrer estel
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…

Vaixell de veles inflades
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…

Cavalls daurats en el cel
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?

O riuen i ploren i canten
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.

Jo camín d’ací i d’allà
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles
veient com els tarongers
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…

Jo voldria eternitzar
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…

Arcadi Gomila

Extret d'Illanvers "Blocs poètics de Menorca"

***